Page 69 - 2
P. 69

Muntaner y la batalla de los Caballeros de la Muerte (Gagliano, febrero de 1300)  537



                                                                            64
             y otros es tan virulento «que parech que tot lo món ne vingués» . La
             refriega se alarga durante horas, hasta cerca del mediodía, y resulta
             especialmente recia en la melée formada por la caballería de ambos
             bandos.  Invitándonos  a  imaginar  la  escena  por  medio  de  la
             archiconocida fórmula del «La veissiez...», Muntaner pondera el modo
             en que los caballeros se emplean diciendo que nunca hubo una batalla
             tan cruel entre ejércitos de dimensiones tan pequeñas (encarecimiento
             que, de hecho, resulta igualmente formulario):

                Et lo comte Galceran et don Blascho van-se faxar ab les senyeres dels
             ffranceses, en tal manera que a terra les gitaren totes. Et lavors veérets fets
             d’armes, et colps pendre et donar, que hanc de tan pocha gent no fo tan gran
             batayla e tan cruell; sí que açò durà estrò a hora de migdia, que null hom no
                                              65
             pogre conèxer quals n’avien lo mellor .

                La suerte de la batalla se decide en una nueva carga de catalanes y
             aragoneses,  tan  fuerte  que  obliga  a  los  supervivientes  franceses  a
             retirarse una pequeña loma, donde resisten hasta el último hombre.
             La victoria es completa para los hombres de Blasco y Guillem Galceran,
             que  ahora  pueden  regocijarse  con  el  inmenso  botín  arrancado  al
             enemigo: «et podets dir que agren tant guanyat, que per totstemps ne
                                                               66
             foren richs aquells qui en aquella batayla foren» . Sobre el campo




             sa gent / y font tel discipline qu’il sambloit proprement / que ce fussent dyables a leur
             contenement. / “Et Dieu”, dit l’empereur, “ce ne sont point la gent. / Ainchois sont vifz
             deables d’infernal mandement”» (Ciperis de Vignevaux, ed. W. S. Woods, University of
             North Carolina Press, Chapel Hill, p. 70, vv. 2446-2449).
                64  R. Muntaner, Crònica cit., cap. 191. Esta hipérbole es una fórmula empleada
             también por Villehardouin y otros cronistas franceses de principios del siglo XIII: vid.
             P.M. Schon, Studium zum Stil der frühen französischen Prosa: Robert de Clari, Geoffroy
             de Villehardouin, Henri de Valenciennes,  Klostermann, Frankfurt, p. 120; J.M.A. Beer,
             Villehardouin: Epic historian, Droz, Ginebra, 1968, p. 112).
                65  R. Muntaner, Crònica cit., cap. 191. En muchos textos de la tradición épica se
             destaca la fiereza de combates en los que se ven implicadas fuerzas de dimensiones
             reducidas: «Anc, pos Dieus pres martiri, no vic nulhs homs vivens / batalha tan ferida de
             tan petitas gens» (Canso de la crozada, ed. H. Gougaud,  Lettres Gothiques, Paris, 1989,
             p. 500, vv. 79-80); «La oit de colp doner merchié e gran bragagne, / de si petite gent n’oit
             bataile si magne» (L’entree d’Espagne, ed. A. Thomas, Firmin-Didot, Paris, vol. I, p. 180,
             vv. 4905-4906); «Onques estor, par le mien esciant, / ne fu si fort de si petite gent» (Yon,
             ed. S. R. Mitchneck, Columbia University, Nueva York, 1935, p. 48, vv. 1659-1660).
                66  R.  Muntaner,  Crònica  cit.,  cap.  191.  De  nuevo  estamos  ante  una  fórmula
             hiperbólica: «Li ribaut foron caut, no an paor de morir: / tot can pogron trobar van tuar
             e ausir, / e la grans manentias e penre e sazir. / Tost temps ne seran ric, s’o podon
             retenir» (Canso de la crozada cit., p. 62, vv. 15-18); «Lo camp tornan raubar a la luna
             seria / la nostra gens de Fransa, ans que fos desgarnia: / nulhs hom no pot retraire la
             granda manentia / que gazanhero lai; que tots jorns a lor via / ne seran els manens» (Ivi,
             p. 164, vv. 14-18).


             n.41                         Mediterranea - ricerche storiche - Anno XIV - Dicembre 2017
                                                      ISSN 1824-3010 (stampa)  ISSN 1828-230X (online)
   64   65   66   67   68   69   70   71   72   73   74